Un cas com el de Na Susana

SITUACIÓ : Fa poques setmanes varem viure a la classe una situació compromesa que va posar en perill el benestar físic d’un dels infants. Feia mal temps, i com no es podia sortir al pati varem anar al tobogan que hi ha al passadís. Aquest és una estructura de fusta que compta amb unes escales, el tobogan i un racó per amagar-se, i als infants els hi agrada molt atracar-se i jugar per tot l’espai.

Com ja hem dit, varem sortir amb tota la classe (érem 9 infants aquell dia); ells jugaven a pujar, baixar, trepar i llançar-se pel tobogan, amagar-se...i les mestres observaven l’acció dels infants des de ben aprop. De sobte, es va escoltar un colp i al girar el cap ens trobarem un infant a terra, tombat. Un dels nens havia bolcat per un costat del tobogan i s’havia colpejat el cap amb la paret. La reacció de les mestres va ser anar-hi corrent a recollir-lo i comprovar el seu estat: havia perdut el coneixement, no responia a les cridades i tancava els ulls com per dormir. Tothom estava atacat, els companys es varen espantar i alguns ploraven, les mestres corrien a per gel i ventalls i la tutora tractava de despertar-lo i aconseguir que recobrés la consciència.

Jo, amb molta calma, vaig fer un trenet amb la resta d’infants i me’ls hi vaig dur a la classe per tranquil·litzar la situació; mentre, la tutora i algunes mestres més varen sortir amb l’infant a l’exterior per atendre-lo.

Finalment arribaren els pares i, per descartar possibles conseqüències, el varen portar a l’hospital; 2 dies en observació i llest.

A pesar de que l’infant és un nen molt mogut i que la situació es va poder controlar i tot va quedar a un esglai, la mestra no ha tornat a sortir amb la classe al tobogan del passadís. Té por de tornar a viure una situació semblant, encara que els infants s’atraquen al tobogan quan estan amb els seus pares, i decideix cercar alguna alternativa quan no es pot sortir al pati.

CREENCES DE LA MESTRA: en primer lloc, durant el moment de tensió la mestra va reaccionar amb molta por i nerviosisme. Es va centrar només en el nen del colp i es va oblidar de la resta d’infants, que a més estaven nerviosos i inclús ploraven per la situació. Crec que no eren conscients del que havia passat, però si ho eren de les reaccions de pànic de les mestres.

Una situació d’aquestes característiques et pot superar, però treballant amb infants has d’estar preparada per sofrir-les i reaccionar a elles amb la major paciència possible, controlant la situació i dirigint a les mestres per atendre l’infant, però sense oblidar de que hi ha més al teu càrrec.

A més, encara que la reacció va ser amb nerviosisme, la tutora tenia nocions de primers auxilis i sabia perfectament el que havia de fer perquè l’infant recobrés la consciència, per tant, hauria d’haver estat segura i confiar més en els seus coneixements.

També penso que la mestra es va atorgar la culpa de l’incident per treure als infants al tobogan, per això la classe no ha tornat a sortir. D’aquesta manera pot pensar que es redueix el perill de sofrir una situació semblant i que els infants dins l’aula estan més segurs, ja que és un espai més reduït amb menys elements perillosos i menys probabilitats de risc. Amb aquestes edats la majoria d’infants no tenen por i es posen reptes cada vegada majors, però la mestra està transmetent els seus temors als infants quan aquests assumeixen allò que per nosaltres suposa un perill.  

Encara avui reacciona amb tensió quan parlen d’aquesta situació, així doncs la tutora deu pensar que val més prevenir que guarir, però els infants necessiten experimentar amb el seu cos i descobrir els seus propis límits.

LES MEVES CREENCES:  com ja he dit, jo també vaig participar aquell dia; la meva reacció va ser calmada, tractant d’evitar que els infants es posessin nerviosos i tranquil·litzant a aquells que ja ho eren. Suposo que la meva formació en salvament em va ajudar a mantenir la calma i pensar en la resta de companys, per això vaig decidir que el millor era portar-me’ls a la classe, un lloc segur, que coneixen i on tenen material per distreure’s.

Respecte a les meves creences sobre l’actuació de la mestra, crec que hauria d’haver controlat més la situació. Em sembla que és la primera vegada que viu un moment d’aquestes característiques i li va sobrepassar, encara que després va demostrar que tenia nocions suficients per treure-la satisfactòriament. Així mateix, crec que s’equivoca amb la reacció posterior de no dur més els infants al tobogan: ells no senten la por com nosaltres i necessiten, com ja he dit anteriorment, comprovar on estan els seus límits i posar-se a prova. D’aquesta manera l’únic que aconsegueix és incrementar el desig per apropar-se al tobogan. Com a mestres no podem controlar totes les situacions, per això hem d’estar preparades per saber reaccionar a totes elles i donar, primer de tot, seguretat als infants. Per últim, crec que evitar el perill no és la solució però sí una manera fàcil d’aconseguir benestar i tranquil·litat; suposo que aquest deu ser el seu pensament.