Bona pràctica d'aula

La feina de mestre, com hem vist al llarg d’aquests quatre anys, no contempla només la feina de la classe, amb els infants, sinó també altres aspectes que hem de cuidar i acaronar de la mateixa forma. Un d’aquests aspectes és la documentació, i amb aquesta està relacionada la meva bona pràctica d’aula.

En general, el centre li dedica molt de temps a aquesta feina perquè volen donar una imatge transparent als pares, per donar a conèixer de primera mà com aprenen els seus infants. En canvi, el propòsit que es té a la classe de les tortugues està enfocat als infants, i no és més que donar-los tot el protagonisme que es mereixen.

Des de l’entrada es fa una invitació a un espai que els hi pertany en conjunt, però on poden trobar un petit espai que els hi pertany de manera individual, amb mostres d’identitat de cadascú d’ells.

Una vegada dins la classe, se li dóna importància a la seva història de vida, a les famílies, al recorregut educatiu dels que són al centre des de nadons...en definitiva, es té en compte cada aspecte que envolta l’element principal de l’aprenentatge, l’infant.

Basant-me en els ingredients que ha de tenir una bona pràctica, crec que aquesta s’adequa pel respecte que mostra cap als infants i cap a la seva història de vida, per la planificació que s’ha de fer abans, per la cura que es té de l’espai on es penja cada mural, perquè és una manera de cuidar els vincles no només amb infants sinó també amb famílies i perquè parteix de l’observació de la necessitat que té l’infant de sentir-se protagonista. 

INFORMACIÓ DELS INFANTS

FOTOGRAFIES DE LES CASES DELS INFANTS

PETJADES DELS INFANTS QUE SÓN AL CENTRE DES DE NADONS

MURAL PER PENJAR L'ELEMENT D'IDENTITAT DE CADASCÚ

Els ingredients d'una bona pràctica educativa

Després de reflexionar sobre les bones pràctiques de tots els companys, hem elaborat una llista sobre els que considerem els ingredients bàsics d’una bona pràctica, que són els següents:

• Partir de les necessitats de l’infant i tenir respecte cap a ells, ja que ells són el principal element de l’aprenentatge.
• Una bona observació i reflexió per part de les mestres per tal d’arribar al punt anterior.
• Planificació, avaluació i autoavaluació, és a dir, no només hem de planificar i avaluar les activitats sinó també la nostra actuació per arribar a ser conscients del que fem i canviar-ho si fos necessari.
• Atendre a la durada i la continuïtat de les activitats, ja que massa temps pot avorrir als infants. Ara mateix són capaços d’atendre durant estones curtes i això s’ha de gestionar adequadament.
• Cuidar els vincles amb els infants, perquè som persones de referència per a ells  i els hi hem de donar seguretat i confiança per evolucionar.
• Flexibilitat i horaris menys prefixats, els infants necessiten més llibertat.
• Cuidar el temps i l’espai ja que tots els aspectes influeixen en la seva educació.

Només fa falta batejar-ho i tindrem una pràctica de qualitat!!

Una bona pràctica de centre

Un dels trets més característics del meu centre és la imatge d’infant que tenen, com individu actiu en el procés del seu propi aprenentatge. 
Aquest tret es fomenta des de ben petits i abasta tots els àmbits de la vida diària de l’escola, com per exemple el canvi de bolquers.

A totes les aules del centre podem trobar una petita escala de fusta situada al costat dels canviadors. Les mestres avisen als infants de que s’ha de canviar el bolquer, i ells mateixos són els que s’apropen i pugen l’escala fins arribar al canviador; inclús ho fan quan senten la necessitat de ser canviats, encara que no sigui el moment específic del canvi de bolquers.

Aquesta actuació es fonamenta en la necessitat que té l’infant d’adquirir cada vegada més autonomia i llibertat en els seus moviments, i a més, fomenta que els infants no es sentin pressionats per fer el canvi de bolquers ja que suposa una invitació. També la utilitzen per apropar-se quan canvien als companys, i aquesta estona es converteix en un moment d’interacció, d’intercanvi, de relació, d’aprenentatge sobre el propi cos, d’experimentació i d’observació d’un moment de cura tant física com emocional.

Considero que aquesta és una bona pràctica de centre perquè surt de la necessitat dels infants de ser cada cop més autònoms, i els adults han observat aquesta necessitat i han actuat en conseqüència. 

Un cas com el de Na Susana

SITUACIÓ : Fa poques setmanes varem viure a la classe una situació compromesa que va posar en perill el benestar físic d’un dels infants. Feia mal temps, i com no es podia sortir al pati varem anar al tobogan que hi ha al passadís. Aquest és una estructura de fusta que compta amb unes escales, el tobogan i un racó per amagar-se, i als infants els hi agrada molt atracar-se i jugar per tot l’espai.

Com ja hem dit, varem sortir amb tota la classe (érem 9 infants aquell dia); ells jugaven a pujar, baixar, trepar i llançar-se pel tobogan, amagar-se...i les mestres observaven l’acció dels infants des de ben aprop. De sobte, es va escoltar un colp i al girar el cap ens trobarem un infant a terra, tombat. Un dels nens havia bolcat per un costat del tobogan i s’havia colpejat el cap amb la paret. La reacció de les mestres va ser anar-hi corrent a recollir-lo i comprovar el seu estat: havia perdut el coneixement, no responia a les cridades i tancava els ulls com per dormir. Tothom estava atacat, els companys es varen espantar i alguns ploraven, les mestres corrien a per gel i ventalls i la tutora tractava de despertar-lo i aconseguir que recobrés la consciència.

Jo, amb molta calma, vaig fer un trenet amb la resta d’infants i me’ls hi vaig dur a la classe per tranquil·litzar la situació; mentre, la tutora i algunes mestres més varen sortir amb l’infant a l’exterior per atendre-lo.

Finalment arribaren els pares i, per descartar possibles conseqüències, el varen portar a l’hospital; 2 dies en observació i llest.

A pesar de que l’infant és un nen molt mogut i que la situació es va poder controlar i tot va quedar a un esglai, la mestra no ha tornat a sortir amb la classe al tobogan del passadís. Té por de tornar a viure una situació semblant, encara que els infants s’atraquen al tobogan quan estan amb els seus pares, i decideix cercar alguna alternativa quan no es pot sortir al pati.

CREENCES DE LA MESTRA: en primer lloc, durant el moment de tensió la mestra va reaccionar amb molta por i nerviosisme. Es va centrar només en el nen del colp i es va oblidar de la resta d’infants, que a més estaven nerviosos i inclús ploraven per la situació. Crec que no eren conscients del que havia passat, però si ho eren de les reaccions de pànic de les mestres.

Una situació d’aquestes característiques et pot superar, però treballant amb infants has d’estar preparada per sofrir-les i reaccionar a elles amb la major paciència possible, controlant la situació i dirigint a les mestres per atendre l’infant, però sense oblidar de que hi ha més al teu càrrec.

A més, encara que la reacció va ser amb nerviosisme, la tutora tenia nocions de primers auxilis i sabia perfectament el que havia de fer perquè l’infant recobrés la consciència, per tant, hauria d’haver estat segura i confiar més en els seus coneixements.

També penso que la mestra es va atorgar la culpa de l’incident per treure als infants al tobogan, per això la classe no ha tornat a sortir. D’aquesta manera pot pensar que es redueix el perill de sofrir una situació semblant i que els infants dins l’aula estan més segurs, ja que és un espai més reduït amb menys elements perillosos i menys probabilitats de risc. Amb aquestes edats la majoria d’infants no tenen por i es posen reptes cada vegada majors, però la mestra està transmetent els seus temors als infants quan aquests assumeixen allò que per nosaltres suposa un perill.  

Encara avui reacciona amb tensió quan parlen d’aquesta situació, així doncs la tutora deu pensar que val més prevenir que guarir, però els infants necessiten experimentar amb el seu cos i descobrir els seus propis límits.

LES MEVES CREENCES:  com ja he dit, jo també vaig participar aquell dia; la meva reacció va ser calmada, tractant d’evitar que els infants es posessin nerviosos i tranquil·litzant a aquells que ja ho eren. Suposo que la meva formació en salvament em va ajudar a mantenir la calma i pensar en la resta de companys, per això vaig decidir que el millor era portar-me’ls a la classe, un lloc segur, que coneixen i on tenen material per distreure’s.

Respecte a les meves creences sobre l’actuació de la mestra, crec que hauria d’haver controlat més la situació. Em sembla que és la primera vegada que viu un moment d’aquestes característiques i li va sobrepassar, encara que després va demostrar que tenia nocions suficients per treure-la satisfactòriament. Així mateix, crec que s’equivoca amb la reacció posterior de no dur més els infants al tobogan: ells no senten la por com nosaltres i necessiten, com ja he dit anteriorment, comprovar on estan els seus límits i posar-se a prova. D’aquesta manera l’únic que aconsegueix és incrementar el desig per apropar-se al tobogan. Com a mestres no podem controlar totes les situacions, per això hem d’estar preparades per saber reaccionar a totes elles i donar, primer de tot, seguretat als infants. Per últim, crec que evitar el perill no és la solució però sí una manera fàcil d’aconseguir benestar i tranquil·litat; suposo que aquest deu ser el seu pensament.  

Bona pràctiques 0-3

Després de revisar la llista de bones pràctiques crec que he fet una bona sel·lecció basada en 3 aspectes: integració de la família, autonomia i independència de l’infant i activitats amb materials menys habituals.

1. Mòbils i murals amb materials a l’abast: en primer lloc he escollit aquesta pràctica perquè prompte tindré un nebot i m’agradaria fer-li un mòbil amb materials naturals. Ja porto temps amb aquest idea i la veritat és que m’ha encantat aquesta pràctica, perquè són mòbils i murals molt atractius i vistosos fets pels pares amb material que tenen a l’abast. Possiblement és la part que més m’agrada d’aquesta idea: el moment de l’adaptació és complicat, però a aquesta escola li han donat importància a les famílies, als fills i a les seves històries i els hi han ajudat a integrar-se en la realitat del centre fent aquests murals i aquests mòbils. D’aquesta manera els pares sentiran, quan entren a l’escola, que formen part de la vida del centre i que són agents importants allí. També els hi donen l’oportunitat de transferir els aprenentatges de l’aula a la seva casa i poder compartir una estona amb els fills creant obres d’art.

2. Poder anar a beure aigua: aquesta pràctica l’he escollida perquè neix d’una observació que fa la mestra sobre la seva actuació. Adverteix que està actuant de manera incorrecta, donant un model erroni i després tallant l’acció dels infants, i es planteja noves actuacions per donar més autonomia als infants i més possibilitats per seguir construint el seu propi aprenentatge (ple, buit, gros, petit). Això m’ha fet reflexionar i crec  que al meu centre no es gestiona adequadament el moment de beure. Els infants només ho fan després d’esmorzar, dinar i quan entren a la classe després del pati, i a més tenen un paper passiu com descriu aquesta mestra. Ja comença a fer calor i ells demanen aigua  de continu, així doncs penso que es podria aprofitar aquesta idea i fer un racó a l’aula per poder anar a beure quan es tingui set. Suposo que seria difícil aplicar-ho amb infants de 2-3 anys ja que haurien d’estar les mestres pendents dels gots de vidre (al menys els primers dies).
3. La llum: finalment he escollit aquesta bona pràctica perquè al meu centre hi ha una sala de la llum, però només s’utilitza en comptades ocasions (quan fa mal temps o quan no tenen res programat). Disposen d’un bon espai i bons materials per fer activitats de llum atractives, i em sorprèn que no l’aprofitin habitualment. Aquí queda constatat que es poden fer bons pràctiques amb poc material, només fa falta un focus de llum, un cos i una mica d’imaginació.