Una bona pràctica de centre

Un dels trets més característics del meu centre és la imatge d’infant que tenen, com individu actiu en el procés del seu propi aprenentatge. 
Aquest tret es fomenta des de ben petits i abasta tots els àmbits de la vida diària de l’escola, com per exemple el canvi de bolquers.

A totes les aules del centre podem trobar una petita escala de fusta situada al costat dels canviadors. Les mestres avisen als infants de que s’ha de canviar el bolquer, i ells mateixos són els que s’apropen i pugen l’escala fins arribar al canviador; inclús ho fan quan senten la necessitat de ser canviats, encara que no sigui el moment específic del canvi de bolquers.

Aquesta actuació es fonamenta en la necessitat que té l’infant d’adquirir cada vegada més autonomia i llibertat en els seus moviments, i a més, fomenta que els infants no es sentin pressionats per fer el canvi de bolquers ja que suposa una invitació. També la utilitzen per apropar-se quan canvien als companys, i aquesta estona es converteix en un moment d’interacció, d’intercanvi, de relació, d’aprenentatge sobre el propi cos, d’experimentació i d’observació d’un moment de cura tant física com emocional.

Considero que aquesta és una bona pràctica de centre perquè surt de la necessitat dels infants de ser cada cop més autònoms, i els adults han observat aquesta necessitat i han actuat en conseqüència. 

Un cas com el de Na Susana

SITUACIÓ : Fa poques setmanes varem viure a la classe una situació compromesa que va posar en perill el benestar físic d’un dels infants. Feia mal temps, i com no es podia sortir al pati varem anar al tobogan que hi ha al passadís. Aquest és una estructura de fusta que compta amb unes escales, el tobogan i un racó per amagar-se, i als infants els hi agrada molt atracar-se i jugar per tot l’espai.

Com ja hem dit, varem sortir amb tota la classe (érem 9 infants aquell dia); ells jugaven a pujar, baixar, trepar i llançar-se pel tobogan, amagar-se...i les mestres observaven l’acció dels infants des de ben aprop. De sobte, es va escoltar un colp i al girar el cap ens trobarem un infant a terra, tombat. Un dels nens havia bolcat per un costat del tobogan i s’havia colpejat el cap amb la paret. La reacció de les mestres va ser anar-hi corrent a recollir-lo i comprovar el seu estat: havia perdut el coneixement, no responia a les cridades i tancava els ulls com per dormir. Tothom estava atacat, els companys es varen espantar i alguns ploraven, les mestres corrien a per gel i ventalls i la tutora tractava de despertar-lo i aconseguir que recobrés la consciència.

Jo, amb molta calma, vaig fer un trenet amb la resta d’infants i me’ls hi vaig dur a la classe per tranquil·litzar la situació; mentre, la tutora i algunes mestres més varen sortir amb l’infant a l’exterior per atendre-lo.

Finalment arribaren els pares i, per descartar possibles conseqüències, el varen portar a l’hospital; 2 dies en observació i llest.

A pesar de que l’infant és un nen molt mogut i que la situació es va poder controlar i tot va quedar a un esglai, la mestra no ha tornat a sortir amb la classe al tobogan del passadís. Té por de tornar a viure una situació semblant, encara que els infants s’atraquen al tobogan quan estan amb els seus pares, i decideix cercar alguna alternativa quan no es pot sortir al pati.

CREENCES DE LA MESTRA: en primer lloc, durant el moment de tensió la mestra va reaccionar amb molta por i nerviosisme. Es va centrar només en el nen del colp i es va oblidar de la resta d’infants, que a més estaven nerviosos i inclús ploraven per la situació. Crec que no eren conscients del que havia passat, però si ho eren de les reaccions de pànic de les mestres.

Una situació d’aquestes característiques et pot superar, però treballant amb infants has d’estar preparada per sofrir-les i reaccionar a elles amb la major paciència possible, controlant la situació i dirigint a les mestres per atendre l’infant, però sense oblidar de que hi ha més al teu càrrec.

A més, encara que la reacció va ser amb nerviosisme, la tutora tenia nocions de primers auxilis i sabia perfectament el que havia de fer perquè l’infant recobrés la consciència, per tant, hauria d’haver estat segura i confiar més en els seus coneixements.

També penso que la mestra es va atorgar la culpa de l’incident per treure als infants al tobogan, per això la classe no ha tornat a sortir. D’aquesta manera pot pensar que es redueix el perill de sofrir una situació semblant i que els infants dins l’aula estan més segurs, ja que és un espai més reduït amb menys elements perillosos i menys probabilitats de risc. Amb aquestes edats la majoria d’infants no tenen por i es posen reptes cada vegada majors, però la mestra està transmetent els seus temors als infants quan aquests assumeixen allò que per nosaltres suposa un perill.  

Encara avui reacciona amb tensió quan parlen d’aquesta situació, així doncs la tutora deu pensar que val més prevenir que guarir, però els infants necessiten experimentar amb el seu cos i descobrir els seus propis límits.

LES MEVES CREENCES:  com ja he dit, jo també vaig participar aquell dia; la meva reacció va ser calmada, tractant d’evitar que els infants es posessin nerviosos i tranquil·litzant a aquells que ja ho eren. Suposo que la meva formació en salvament em va ajudar a mantenir la calma i pensar en la resta de companys, per això vaig decidir que el millor era portar-me’ls a la classe, un lloc segur, que coneixen i on tenen material per distreure’s.

Respecte a les meves creences sobre l’actuació de la mestra, crec que hauria d’haver controlat més la situació. Em sembla que és la primera vegada que viu un moment d’aquestes característiques i li va sobrepassar, encara que després va demostrar que tenia nocions suficients per treure-la satisfactòriament. Així mateix, crec que s’equivoca amb la reacció posterior de no dur més els infants al tobogan: ells no senten la por com nosaltres i necessiten, com ja he dit anteriorment, comprovar on estan els seus límits i posar-se a prova. D’aquesta manera l’únic que aconsegueix és incrementar el desig per apropar-se al tobogan. Com a mestres no podem controlar totes les situacions, per això hem d’estar preparades per saber reaccionar a totes elles i donar, primer de tot, seguretat als infants. Per últim, crec que evitar el perill no és la solució però sí una manera fàcil d’aconseguir benestar i tranquil·litat; suposo que aquest deu ser el seu pensament.  

Bona pràctiques 0-3

Després de revisar la llista de bones pràctiques crec que he fet una bona sel·lecció basada en 3 aspectes: integració de la família, autonomia i independència de l’infant i activitats amb materials menys habituals.

1. Mòbils i murals amb materials a l’abast: en primer lloc he escollit aquesta pràctica perquè prompte tindré un nebot i m’agradaria fer-li un mòbil amb materials naturals. Ja porto temps amb aquest idea i la veritat és que m’ha encantat aquesta pràctica, perquè són mòbils i murals molt atractius i vistosos fets pels pares amb material que tenen a l’abast. Possiblement és la part que més m’agrada d’aquesta idea: el moment de l’adaptació és complicat, però a aquesta escola li han donat importància a les famílies, als fills i a les seves històries i els hi han ajudat a integrar-se en la realitat del centre fent aquests murals i aquests mòbils. D’aquesta manera els pares sentiran, quan entren a l’escola, que formen part de la vida del centre i que són agents importants allí. També els hi donen l’oportunitat de transferir els aprenentatges de l’aula a la seva casa i poder compartir una estona amb els fills creant obres d’art.

2. Poder anar a beure aigua: aquesta pràctica l’he escollida perquè neix d’una observació que fa la mestra sobre la seva actuació. Adverteix que està actuant de manera incorrecta, donant un model erroni i després tallant l’acció dels infants, i es planteja noves actuacions per donar més autonomia als infants i més possibilitats per seguir construint el seu propi aprenentatge (ple, buit, gros, petit). Això m’ha fet reflexionar i crec  que al meu centre no es gestiona adequadament el moment de beure. Els infants només ho fan després d’esmorzar, dinar i quan entren a la classe després del pati, i a més tenen un paper passiu com descriu aquesta mestra. Ja comença a fer calor i ells demanen aigua  de continu, així doncs penso que es podria aprofitar aquesta idea i fer un racó a l’aula per poder anar a beure quan es tingui set. Suposo que seria difícil aplicar-ho amb infants de 2-3 anys ja que haurien d’estar les mestres pendents dels gots de vidre (al menys els primers dies).
3. La llum: finalment he escollit aquesta bona pràctica perquè al meu centre hi ha una sala de la llum, però només s’utilitza en comptades ocasions (quan fa mal temps o quan no tenen res programat). Disposen d’un bon espai i bons materials per fer activitats de llum atractives, i em sorprèn que no l’aprofitin habitualment. Aquí queda constatat que es poden fer bons pràctiques amb poc material, només fa falta un focus de llum, un cos i una mica d’imaginació.  

El valor educatiu de moments quotidians

L’article “La vida diaria” de Mari Carmen Díez reflecteix la importància que tenen els fets quotidians, que ajuden a l’infant a descentrar-se d’ell mateix i a estructurar-se espacial i temporalment; fets com per exemple parar taula, que implica habilitats lògico-matemàtiques, netejar el material i l’espai utilitzat, assumint actituds de cura i respecte, o fets que “interrompen” la dinàmica de la classe i la condueixen cap a situacions interessants per als nens.

Com a futurs docents hem de comprendre que és necessari tenir una programació que guiï la nostra actuació, però que també hem de saber deixar-la a una banda per atendre aquests petits fets que, com diu l’autora, estimulen la curiositat natural i les ganes de continuar aprenent.

Pot ser que el nostre “paper de directors d’orquestra” ens impedeixi confiar plenament en canviar la nostra mentalitat i aparcar l’activitat programada, però segurament amb l’experiència aprendrem que aquests moments tenen un valor educatiu excepcional i que hem d’aprofitar al màxim les seves potencialitats. Per tant, obrim la nostra ment i la nostra mirada per ser capaços d’entendre les possibilitats de cada moment escolar. 

Jornada escolar típica al meu centre

Normalment en l’etapa infantil els dies estan plagats de rutines per tal d’ajudar als infants a estructurar-se dins l’espai i els temps. Aquí tenim un dia típic a la classe des “Cavallets de mar”:

-     Les mestres reben als infants i les seves famílies a la classe. Quan arriben, els infants agafen el seu cavallet de mar que està penjat a la porta, entren, diuen bon dia i el pengen al mural de benvinguda que hi ha dins la classe.

-     Les famílies poden  parlar una estona amb les mestres i els infants es disposen a fer joc lliure fins les 9.30, que comencen a recollir. A continuació, l’assemblea, on un infant escollit per la tutora passa llista amb el següent procediment: recull tots els cavallets del mural i els posa a una safata. A continuació treu un per un, dient el nom i entregant-lo al nin corresponent, que s’alça i el torna a penjar en el mural. D’aquesta manera els infants repassen qui ha anat a la classe i els noms dels seus companys. Si encara no és l’hora d’esmorzar canten cançons o ballen un ratet.

-     A les 10 ja és l’hora d’esmorzar, toca sortir de l’aula i anar a la taula que està preparada al passadís. Pugem les mànigues i a gaudir del menjar! Quan ja hem acabat tots, tornem a l’aula per rentar les mans, les cares i canviar els bolquers i els hi preparem per a l’activitat que hagi programada. Aquesta pot ser d’experimentació, taller de pintura, taller de llum, música o psicomotricitat.

-      Una vegada s’acaba el temps de l’activitat els infants tornen a la classe, on es decideix si es pot sortir al pati (segons el temps). Els infants que ho necessiten més es queden a classe per descansar, la resta surt al pati per jugar amb els infants d’altres nivells.

-   Sobre les 12.30 comencen a arribar els pares, que fan el procediment contrari a l’entrada: saluden, agafen el cavallet del mural, el pengen a la porta i se’n van fins al dia següent. Els infants que es queden a dinar juguen una estona a la classe fins les 13, que és quan rentem mans i ens ajuntem amb els companys d’altres nivells al menjador. Aquest temps ajuda als infants a relacionar-se i interactuar amb els altres, i es col·laborant entre ells per ajudar als infants que tenen més problemes per dinar: els hi animen per provar el menjar i ho celebren junts quan ho fan. És un moment de distensió per gaudir d’un bon dinar rodejats d’amics, on es potencien les rutines i l’autonomia personal.

-      Una vegada hem acabat de dinar, tornem a la classe per rentar mans, canviar bolquers i preparar-los per l’arribada dels pares. Fins al dia següent!  

Part positiva del DAFO de centre

Fa unes setmanes ens varem ajuntar els companys de la mateixa escoleta per fer un anàlisi d’aquesta. L’eina a utilitzar era el DAFO, que no és més que observar quines són les Debilitats i Fortaleses internes del centre, i les Amenaces i Oportunitats que rebren del seu entorn.

Després d’analitzar minuciosament tots els aspectes, varem decidir quines coses volíem destacar en cada apartat, però aquí només faré referència als aspectes positius de la meva escoleta i inclús tractaré de fer una petita ampliació.

Respecte a les Fortaleses, aquest centre fa una completa integració de tots els professionals, és a dir, són importants tant els docents com els no docents que també formen part de la vida diària dels infants (manteniment, cuina, neteja...); aquesta dinàmica, a més, fa ressaltar el treball en equip per part de tots. També podem dir que és una escola oberta a tothom, inclús a artistes que es volen donar a conèixer, que tenen cura de la imatge d’infant que volen transmetre, que li donen importància a les famílies i que tracten d’oferir una educació de qualitat encara quan els hi lleven recursos.

En quant a les Oportunitats que rebren de l’entorn, podem dir que el barri els hi ajuda en aspectes com recursos materials, espais, activitats a fer i estan en contínua comunicació. Aquest benefici no ve només pel treball que ha fet l’escola, sinó també per la disposició de les famílies per involucrar-se en l’educació dels seus fills seguint la línia educativa de l’escola. A més, el centre està en un lloc magnífic, a un barri de qualitat i amb bona comunicació amb altres zones. 

Observació d'una situació d'aula

Durant els darrers quatre anys hem estat submergits en el món teòric de l’educació infantil, on el mestres han tractat de mostrar-nos com ha de ser l’aprenentatge de l’infant: lliure, carregat d’experimentació, format a través dels sentits i, sobretot, dirigit per ell mateix.

Aquestes pautes són les que he pogut comprovar avui a l’activitat de safates d’experimentació: els dimecres el centre prepara l’activitat amb grup heterogenis, és a dir, treuen 3 infants de cada aula (des dels nadons fins als de 3 anys) perquè juguin conjuntament i manipulin el material.

Com el projecte de centre és “La mar”, el material era sorra, sal, algues, petxines, closques de sèpia, pedres i esponges de mar. Tot estava col·locat en safates i aquestes repartides en dues taules, així els infants tenien espai per moure’s.

La dinàmica de l’activitat és la següent: primer seuen als infants davant de tot el material i els expliquen allò que tenen davant i el que han de fer, que és bàsicament manipular-ho amb total llibertat. Una vegada donada l’explicació, poden alçar-se i actuar tranquil·lament i per on vulguin.

Excepte els nadons que necessiten una petita ajuda (alguns ja caminen però amb dificultats), tots el infants han anat passant per les diferents safates i fent diferents accions, com per exemple fer una construcció amb pedres, sal i esponges, fer transvasaments de sorra i sal amb les petxines, els més petits mesuraven les pedres i les xuclaven, altres infants s’han dedicat a emplenar i buidar pots amb tots els materials possibles, etc. Finalment, quan ja havien passat uns 15-20 minuts, els infants han començat a cansar-se, així que hem aturat l’activitat i els hem portat al pati.

L’actitud i l’actuació docent ha sigut completament passiva, és a dir, estaven al voltant dels infants donant seguretat i acompanyant-los amb paraules, fent fotos, ajudant als nadons a desplaçar-se...però en cap moment han intervingut o tallat l’experimentació de cap infant.  Els de pràctiques, òbviament, hem adoptat la mateixa actitud d’escolta, d’observació i d’acompanyament.

Nosaltres hem arribat a l’escola en mig del projecte, i això ha provocat que ens perdessin gran part de les activitats que s’han fet. No obstant, crec que totes estan encaminades a la manipulació dels materials de la mar, per tant, crec que l’objectiu de la sessió era simplement que els infants poguessin continuar amb aquesta manipulació i contrastar idees que s’han pogut formar en les activitats a la classe, com per exemple: que al mesclar sorra i sal es queda una massa semblant amb dos colors diferents, provar les diferents mesures dels pots, comprovar que les pedres són pesades i si les llances fan soroll, o que aquestes no pesen el mateix que les esponges...en definitiva, continuar construint i formant el seu coneixement.

Com l’objectiu de la sessió era molt ample, crec que els infants el varen assolir, ja que si feien algun descobriment tractaven de repetir-ho per contrastar els resultats. El que no tinc molt clar és si aquestes idees ja les havien descobert abans en altres activitats, o pel contrari, començaven de zero i els hi sorgien noves, perquè com ja he dit, ja havien manipulat abans aquest material a les seves classes.